Jardí de Floridablanca
(pàg: 103)
He tornat al lloc del cor
hi ha una llum semblant
a la que hi havia aquí en els meus primers anys.
Mai pot oblidar-se la llum dels orígens.
La recorden per ells mateixos, els ulls.
Tan viva y tant alegre com aquella de llavors,
cau sobre mi, em daura el cap
i m’omple les mans.
Però avui,
encara que piadosa i dolça,
m’omple el pit de melangia.
El sol del matí
(pàg: 63)
El menjador de casa dels meus pares,
la meva casa de l’infantesa (que és la més veritable)
tenia dos balcons que donaven a una plaça.
El sol del matí entrava allà a bots i barrals
i ho encenia tot.
Ara, en el meu cor el noto entrar.
I encén les meves paraules.
BLOC 2
Per que tu les sentis
(pàg: 21)
De les fonts del somni
Brotaren les meves paraules
De la deu del temps.
Comparteix-les amb mi
aturat aquí un moment.
Per tal que tu les escoltis
sobre el paper te les deixo.
Són meves i són teves
les esperances i les pors
la soledat que tenen i la llum que porten dins.
Escolta la seva música,
escolta els seus silencis,
i torna als teus assumptes
i al teu camí després.
Les meves paraules brotaren
De les fonts del temps
De la deu del somni.
La deu
(pàg: 65)
Aquest desig, aquesta necessitat
de retornar mil vegades
on és la llum.
No on va ser i es va apagar de seguida,
sino al lloc radiant del que sempre segueix i segueix brotant.
Respirar-la, beure-se-la.
Quan a aquest lloc els nostres passos tornen
és fer plena la vida, allò que llavors tan sols va ser
i no vàrem veure que en el nostre caminar no arribava.
Tornar a aquesta neta font
quanta misericòrdia inesgotable.
Cap mal es troba allà a l’aguait
allà l’amor no s’acaba mai.
Mudança
(pàg: 75)
En el cim del goig
en els cims més alts de l’amor i el desig,
entona obscurs cants l’elegia.
En la carn del fruit ja madur
la corrupció fermenta en silenci
les seves flors blanc i blaves.
En el matí assolellat i net
del cor seré, es va forjant
l’odi, el cop i el crit.
Més, no tanquis els ulls.
Mira, veu.
Té una fi l’angoixa.
I quan s’acaba, surt de l’abisme
una gran lluna plena.
Sota la terra dura de l’hivern,
verda i fràgil s’esforça, indestructible,
la llum de març.
La nit borrascosa i sense remei
del nàufrag és també la nit inoblidable
en les platges tranquil·les de l’estiu.
Tot gira sens fi, i canta i gemega,
es barreja, es transforma, es separa,
mor, reneix i torna
i muda de nou i recomença.
Mirar
(pàg: 81)
Mirar és posseir:
tot és teu si mires,
encara que el cec et vegi
amb les mans buides.
La ceguesa
(pàg: 99)
Mirar no és només un assumpte dels ulls.
Primer, tanca’ls uns instants
i cerca dins teu – en el teu centre –
la facultat de veure-hi.
I ara obre’ls, i mira.
És gener allà fora, però està
preciosa la vida aquest matí.
Assolellats estan els pollancres
que en tremoloses files van creixent
en aquesta vella plaça
de la teva ciutat. Un dia i un altre dia,
durant molts anys,
vas passar vora seu i no els vas veure,
cec que feies pena i que avui, per fi,
de miracle t’has guarit i pots veure
i en el teu mirar et salves.
Les feines de l’ànima
(pàg: 17)
Al marge d’un mateix,
l’ànima està ocupada dia i nit
en els assumptes propis.
No ens consulta i pren decisions
fonamentals per nostra vida
amb peculiar criteri.
Aliens, tant mateix,
sobrevivim en la superfície
de qui som i qui diem ser.
No sabem que passa
en les estances i les galeries
de nostra soterrada identitat.
Tan sols de forma ocasional,
sinuosament, decidim treure el cap
en tant àrdues profunditats.
I encara que atents mirem i escoltem
comprenem molt poc
d’allò que veiem o sentim:
Hi ha molta activitat i, al mateix temps,
una pau molt gran,
gravetat i alegria, ombra i llum.
Al final decidim retornar
A les intranscendències quotidianes,
Confosos i anhelants.
I allà baix altre cop es queda l’ànima,
abstreta en les seves ocupacions,
a soles, sense nosaltres.
BLOC 4
Una paraula i altra
(pàg: 111)
Quin poder tant immens i que senzill
li resulta exercir-lo a aquell que el posseeix.
Ni el més gran monarca va poder mai
Decidir de manera semblant.
Il·lusió i desig, paper, ploma,
i dir poc a poc, el que ara està passant,
el que veuen els teus ulls, el que penses o somies,
la teva veritat d’aquest dia. I res més.
Així es farà el poema, si la bona fortuna
t’acompanya i decideix que d’un home
broti una llum tant alta i veritable,
tant pura i per sempre. És increïble.
Una paraula i una altre, i una música
petita i suficient. I va sorgint
davant dels teus ulls, meravella’n-te
una tarda de sol, un ocell, la pluja,
la lluna, una noia, l’herba, el mar, la neu.
Podrà haver inquietud en el camí,
passos titubejants que no sàpiguen
si s’acosten al lloc del cant
o si del lloc s’allunyen inevitablement;
la vida en suspensió fins que tot s’acaba.
Després ja només queda l’alegria
i un batec imparable i tenaç.
Paraules d’amor
(pàg: 85)
Les paraules d’amor que pronunciaren
tants i tants llavis. On son?
Sorgiren sempre com ho fan avui,
vives i arravatades, misterioses
brases del cor que donen origen
al més bonic i poderós foc.
Eren i són eternes, però moren
a cada instant, quan les apaga
el temps en l’ara tant ombrívol
de qui lluminosos les varen dir.
Que passa amb elles? En quin enigma
es funda el seu fulgor inextingible?
Quina llei les desbarata i les inflama?
Llavors
(pàg: 95)
Ningú ens va escoltar, ningú ho va saber.
Però tu em vas escoltar des de la profunditat
I sense cap dubte ho vas saber del cert.
També jo vaig estar al cas
d’aquell parlar xifrat dels teus ulls
que , tremolós i audaç, anava arribant-me
perquè tan sols jo l’entengués.
I no, no va poder ser, no va poder ser,
perquè hi ha coses que no han d’acomplir-se.
Encara que amb tota la força i anhel brotin des del més profund
de nosaltres mateixos.
Quina tremenda veritat de llum tan trista
i de tant lenta mort.
Mort que mai mora i que és també
infinita alegria, doncs naixé
d’un centre etern i pur.
En un altre món, en una altre vida
de les que ens esguarden en la roda del temps,
succeirà de nou i per sempre
aquest foc bellíssim que ara
no va poder propagar-se
més que en les galeries del desig.
I llavors cremarà com ell disposi,
amb la voracitat de la seva llibertat,
sense que res ni ningú ens salvi de les seves flames
ni aconsegueixi impedir que ens consumeixi.
BLOC 5
En lo immediat
(pàg: 125)
Sempre és nou el goig dels ulls
quan torna l’albada.
Té costum l’anima
del seu retorn i confiança plena
en la tenacitat de l’univers,
en que la vida és vida i mai mora.
I per això no dubte
i fins en l’obscuritat més sense sentit
pot alegrar-se o ser pacient.
Però els ulls necessiten veure
que cedeixen les tenebres de la nit,
constatar per ells mateixos cada dia
el fet de la llum.
Tant sols en l’evidencia d’allò viu
es conforta la carn.
En la immediatès sent que existeix
i canta en els seus dominis l’alegria.
La cançó de la vida
(pàg: 133)
Que no cedeixi el teu esperit
davant l’adversitat del dia, fins que al final
no tingui més remei la misèria
que deixar anar la seva presa i retirar-se,
bordant encara des de lluny.
Tan sols llavors, et serà possible,
lliure de mal i culpa,
de covardia o de complicitat,
retornar a casa teva, obrir la porta
amb confiança, sense tremolar, alegre,
y sentir en les estances afables
la cançó de la vida.
BLOC 6
Pregaria
(pàg: 149)
Ajudem, senyora, a trobar els poemes
que encara no he escrit i que potser em tens destinats,
aquells que de tu provinguin i et cantin i diguin
quelcom més que paraules, paraules i paraules.
Tal vegada no seran molts, doncs és llarg el camí
que des de sempre vaig caminar només amb la voluntat,
i pot ser que la meva ma ja hagi abastat en gran part
aquells que vares pensar en donar-me i vaig arribar a merèixer.
Més deixem escriure’ls a poc a poc fins a l’últim,
fins que es buidi el meu pit de la teva música.
No et demano altre cosa. Després pren ma vida,
Ja del tot complerta, i fes de mi el que vulguis.
.................
Un cant
(pàg: 151)
I això, al cap i a la fi, què importa.
Tira de tu mateix cap amunt, surt de tu.
Aixeca els ulls, sense pensar en res.
Obre’ls bé i mira
tota aquesta llum que ve del cel com música.
Respira-la amb ganes, que fins el fons
del teu pulmó ombrívol s’obri pas.
Si la reps sense temor i deixes
passivament que en el teu ser s’endinsi,
s’encendrà el teu fang i t’aniràs convertint
tu mateix en lluminosa criatura.
La llum d’un sol instant, tant poderosa i dolça.
sap pagar amb escreix qualsevol deute
que un esser humà tingui amb la vida,
i encara sobraria or per a aquells
que incrèduls i tristos a mirar s’acostessin.
Tot ho pot aquest fulgor daurat;
esborra els danys més grans
i fins els més petits
(que són a voltes els que més s’obstinen).
No ho veus? Ja estàs net. Ha estat fàcil.
No hi ha en la teva pell ferides ni tèrboles cicatrius.
I ets algú, a la fi, innocent, invencible,
un home que està viu com mai
i del que brota sense esforç un cant.
Escolta la llum
Escolta la llum, escolta la llum.
